A Poliglotisme i raó Solé i Camardons dóna a conèixer l'original personalitat i l'obra del pedagog Delfí Dalmau i Gener: la seva reflexió eticofilosòfica i psicològica; l'especulació i la pràctica estenogràfica; l'activitat pedagògica i culturalista; la tasca publicadora i literària, i el pensament interlingüístic i sociolingüístic. I encara hi hauríem d'afegir la gran labor que Dalmau desenvolupà en el camp de la cultura pràctica i en l'ensenyament d'idiomes. Entre aquest conjunt d'interessos es remarquen en aquest llibre aquells aspectes del discurs dalmaunià que el situen entre els precursors de la sociolingüística catalana o més precisament del discurs ecoidiomàtic. Els estudis que Dalmau engloba sota el rètol de pedagogia lingüística s'ocupen de qüestions relacionades amb la interlingüística, la proposta esperantista, la pedagogia, la sociolingüística i la filosofia del llenguatge. Dalmau sempre estigué a l'avantguarda de la cultura i va saber fer confluir universalisme -la necessitat d'una llengua internacional auxiliar- i catalanisme integral, sense figures regionalistes ni submissions ni renunciaments -com ell acostumava a dir- de cap mena. La proposta ecoidiomàtica que Dalmau va desenvolupar en el llibre Poliglotisme passiu (1936) continua essent plenament actual i probablement més necessari que mai.
