L'HOME QUE VA VIURE DUES VEGADES

Eivissa, 1999. La Maria i els seus fills, l'Àngel i l'Alba, de cinc i set anys, arriben una tarda plàcida de setembre a la platja després de saber que el vol del pare, el Salvador, ha estat cancel·lat i que torna amb el darrer avió de la nit. El que passarà en aquella petita cala ho canviarà tot per sempre. Aquesta és la increïble història del Salvador Martí, el fill que haurà de lluitar contra el destí quan rep una herència enverinada del seu pare; el noi que, avergonyit del món, trobarà ben aviat refugi a les pàgines dels llibres; el poeta que buscarà el seu reflex en les paraules de les dones i els homes que, abans que ell, van saber escriure amb bellesa i veritat el seu comiat. Aquest viatge que viurà el Salvador, a través dels personatges que anirà trobant a cada costat del mirall, és un cant a la vida que desdibuixa les fronteres entre la realitat i la imaginació, entre les obsessions i els somnis, entre el bé i el mal, entre Déu i el Diable. El protagonista veurà com s'esborren els límits entre la vida i la mort, com dues cares de la mateixa moneda.
«Si a alguna cosa se sentia lligat el Salvador era a la poesia. Per a ell dir poesia era com dir bellesa, però bellesa en totes i cadascuna de les coses que sentia i que percebia, en cada detall que vivia, fins i tot en allò que li produïa rebuig. Va recordar Kerouac quan deia que estem morts perquè tot ja ha passat abans. Per tant, si tot ja ha passat abans és que tot és mort, també, pensava. La poesia era la millor eina per transformar aquella merda de món, per reviure el cadàver comú. Era evident que no calia arribar enlloc, només calia no allunyar-se gaire d'un mateix».