EL SOMRIURE DE L'ANGELICA

L’edat no impedeix a en Montalbano reviure els goigs de l’adolescència: la inadaptació emotiva, els trasbalsos del cor, la lascívia; i per descomptat els enamoraments sobtats amb esclats d’ira i gelosia. Se sap de memòria aquells versos que diuen «...el savi no és sinó un jove / a qui reca haver-se fet gran». Afortunadament en una matèria tan relliscosa, el comissari té ben a prop l’inspector Fazio. En canvi, qui no les té totes és la promesa Lívia, que sospita que en Montalbano ha estat enlluernat per la bellesa de la jove Angelica.

Entretant, un personatge misteriós confon el comissari amb un reguitzell de furts organitzats geomètricament i de manera astuta. No falten estocades variades i passos en fals, amb morts i ferits. La situació és embolicada i té moments aspres. I per acabar-ho d’adobar, en el furor de la investigació irromp la bella Angelica. Tots els ulls se la miren...