La tesi doctoral que aquí es presenta estudia les relacions que es donen entre la idea i la forma als teatres. El treball es limita a analitzar el període de mitjan segle XVII a finals del XIX. A l'inici, durant el Segle de les llums, s'esdevé una renaixença de l'estima del simbolisme de les formes; aquestes s'utilitzen no pas pel que són, sinó pel que simbolitzen. La conversió de les formes en pur espectacle visual, una de les manifestacions de la modernitat, comporta, forçosament, la crisi del ressorgiment de els formes simbòliques. Així, en estudiar aquest trànsit, la tesi afronta un dels aspectes cabdals de la formació de la sensibilitat moderna.
Durant el període analitzat el teatre esdevé una de les tasques rectores de la societat. En la Il·lustració es vol crear un teatre nou: públic i formatiu. Amb la restauració burgesa, anar al teatre esdevé un ritu; el teatre, i l'òpera en particular, s'institucionalitza i forma part dels mecanismes que estructuren la vida pública burgesa. La tesi es dedica a resseguir les transformacions del teatre com a organisme arquitectònic en el transcurs del període esmentat, a repassar els canvis que experimenta i a observar si són fruit d'una evolució gradual o d'unes innovacions sobtades.
