Mitjançant les cartes que Eugènia envia a Martí, la paraula ferma i precisa de Miquel Àngel Vidal recrea, amb una gran habilitat estilística, una veu femenina que evoluciona amb el pas del temps i de les experiències a l?estela d?un miratge. Una sospita va prenent forma a mesura que avança la novel·la: hi ha algun secret que enteranyina la vida de Martí, que endega l?espai per a la mentida. Entre l?amor més absorbent i el desencís més eixut, ressona la remor trencadissa d?un batec, d?una palpitació insistent, freda, implacable. «Em vaig quedar a la cambra ajaguda, despullada, sense moure?m. (...) I de sobte, la fosca començà a bategar. Primer com la remor d?un tren que avança de molt lluny. Després amb un batec fluix i precís com el pols d'un rellotge. I a cada cop es feia més fort, més obstinat, més soberg.»
