Els lectors dels viatges a peu de l'Espinàs es troben ara amb un canvi radical, tant d'escenari geogràfic com d'història cultural. Per primera vegada, Josep M. Espinàs ha sortit de l'àmbit de les terres de llengua catalana i s'ha posat a caminar per Castella. Espinàs no ha anat a visitar la Castella monumental i turística. Ha decidit endinsar-se en els petits poblets del páramo de Sòria, la Castella profunda, on ja hi ha més silenci que veus. Sortint de Garray, l'escriptor ha fet camí per un itinerari de noms antics: Hinojosa de la Sierra, Langosto, Derroñadas, el Royo, Vinuesa, Molinos de Duero, Aldehuela, Calatañazor, la Mallona, la Cuenca Villaciervitos, Fuentetoba, Carbonera de Frentes, Golmayo... i el viatge acaba en el turó de les runes de Numància. Espinàs escriu al pròleg: «El lector s'adonarà de la impressió que ha produït en mi la profunda i lenta immersió en el paisatge d'aquesta Castella que, als mil metres d'altitud, és un immens tapís de colors fascinants, d'un caràcter molt fort, una terra que respira amb les olors més penetrants i subtils». Diu Miguel Delibes, a Diario de un cazador, que a l'home d'avui «li calen cames i paciència, l'home d'avui no sap esperar». Com a caçador d'imatges i de paraules al vol, Espinàs es mou com Delibes, i en la paciència de saber esperar aconsegueix el miracle que passin coses.
