Tothom, per esquerp que sigui, té coneguts. D'aquestes conei- xences ocasionals, transitòries, sovint n'oblidem el nom, però ens queda a vegades una imatge, a vegades una anècdota, un fet o una conversa. Sobretot, quan ja som vells, dels coneguts de l'adolescència i la joventut.
Com que Víctor Alba ha estat periodista des que, als setze anys, començà l'aprenentatge de l'ofici, la seva col·lecció de coneguts és abundant. I, justament per ser periodista, en recorda moltes coses -noms, fets, dites-. No són personatges, sinó gent de la qual solem dir que és anònima. Ara, amb nom fals, per discreció professional, ens parla d'aquests anònims amb nom, i ens conta els records que en conserva. Són, la majoria, gent de l'època de la guerra civil, el franquisme o l'exili. Probablement tots ja han mort o pesen figues. Víctor Alba voldria donar-los la vida artificial del paper imprès, perquè ells, la gent anònima en són la matèria primera. En aquest diccionari no hi ha res inventat, novel·lat o imaginat, tot el que s'hi conta, passà a gent de carn i ossos, que l'autor conegué. I com que moltes de les coses que conta passaren a la Barcelona dels primers anys del franquisme, hi ha afegit, en l'annex, uns quants records dels carrers i els barris d'aquesta ciutat, escrits quan els enyorava des de la presó.
Aquest diccionari, doncs, voldria ser, a la vegada, un record dels oblidats i una oferta als que tingueren la sort (o la desgràcia, segons com es miri) dejno haver viscut cap esdeveniment dels que fan història.
