“Al fons de l’últim calaix, va trobar la manteleta ben embolicada amb paper fi i conservada per boles de càmfora. S’hi va abraçar notant l’olor intensa i freda. Sentia agraïment per la seva dona que havia guardat aquella peça mal que fos usada. La Palmira sempre s’havia portat bé i va pensar que malament que s’havia portat ell amb ella. Era la primera estona que hi pensava.”
Empesos per Leandre Raurill, que s’ha barallat amb filla i gendre per l’herència, Maurici i Palmira deixen el poble i se’n van a viure amb ell a Barcelona. Però l’odi manté la ferida oberta; la injustícia, a més, cova un secret, i el temps farà que finalment esclati amb contundència i se’n derivin diferents efectes. Tercera novel•la del seu cicle del Pallars, Maria Barbal crea a Càmfora amb sobrietat i elegància, amb delicadesa, caràcters de forta personalitat que sustenten un univers apassionat i rude.
