«És increïble quan em paro a pensar i recordo que, quan tenia deu o onze anys, esperava a la llotja del Camp Nou la sortida dels jugadors després del partit. Eren els meus ídols. Sortien el Figo, el Luis Enrique, el Pep, etc, i tenia la sensació que eren intocables. Els veia passar i no gosava dir-los res. En canvi, ara m'adono que sóc on eren ells i que tots els jugadors que els nens idolatren són els meus companys de vestidor i els meus amics. De petit, formar part d'aquell vestidor era un somni que ara, anys més tard, s'ha fet realitat.
